Dijous 7 d’abril del 2016 es va fer una sessió sobre autoritat i límits a càrrec de Mònica Vázquez, de l’Instituto Sitges de Psicología, Pedagogía y Coaching.
Per a què serveixen els límits?
Els límits són absolutament necessaris i imprescindibles per tal que tots ens organitzem, establim rols, reconeguem l’autoritat i ens respectem dins la societat.Com més triguem a posar límits als nostres fills, més difícil es fa introduir-los, ja que el nen ja coneix les estratègies per sortir-se amb la seva.
D’una banda, cal entendre que els nens fan tot el que poden per aconseguir allò que volen, és a dir, no ho fan per emprenyar. I de l’altra, els pares ens hem de sentir confortables fent de pares. Es tracta de posar-nos al lloc dels nens (empatia), en cadascun delsl seus moments maduratius.
Els nens i el temps
El nen de menys de 6 anys és desatent pel que fa al temps, viu el seu present, que és l’ara i aquí. No vol dir que no tingui memòria però quan li diem: “D’aquí a 5 minuts marxem del parc”, no entén què són 5 minuts. Per això convé relacionar el temps amb alguna cosa: “Fas una baixada pel tobogan i marxem”, “Quan acabis el dibuix, m’ajudes a parar taula”.
Un altre cas: si volem que reculli totes les joguines i diem: “Ara sisplau recull les joguines”, el nen recollirà la joguina que ha estat fent servir ara, però no les 20 que ha utilitzat abans, perquè ja són fora del seu temps. Hem de ser més específics: “Recull el camió” i quan ho hagi fet: “Molt bé! Doncs ara entre tots recollirem les altres joguines”.
Els nens fins als 9-10 anys no incorporen el concepte abstracte del temps. Un adult sap què pot fer en 5 minuts, un nen no ho sap. Per això fins llavors no té sentit parlar-los com un adult i és inútil dir: “5 minuts i sopem!”
Els nens entenen accions encadenades a altres accions, per exemple, comptar fins a 10: “Quan t’hagis gronxat 10 vegades, marxem”, “Quan s’acabi el capítol del Doraemon, apaguem la tele.”
Les rutines, les nostres aliades
Els pares comptem amb unes aliades favorables: les rutines. Establir rutines ajuda a ser autònoms. No cal que siguin rutines estrictes, només cal que hi siguin perquè el nen sàpiga en cada moment què ha de fer, quan ho ha de fer i com ho ha de fer. I és molt recomanable encadenar-les per ordre de “menys guai a més guai”: les coses que li agraden fer-les després de les coses que no li agraden.
La comunicació amb els nostres fills i filles
Com diem les coses als nostres fills? Cal utilitzar termes senzills, però no infantilitzats. A un nen de menys de 6 anys si li demanem 3 coses alhora no ho entendrà. Cal demanar-li el que volem que faci, no el que NO volem que faci i evitar tants “no” en les nostres comunicacions amb els nens: Exemple: “No facis cops de porta” es pot dir en positiu: “Tanca la porta a poc a poc”. El “no” l’hem de resevar per quan sigui realment imprescindible: per evitar el perill, i llavors és un NO! taxatiu.
Com més concrets siguem en les nostres comunicacions sobre què volem que facin, molt millor, així evitem malentesos.
L’atenció compartida
És molt important parlar sempre amb contacte visual: el nen a tu i tu al nen. És a dir, posar-nos a la seva alçada, mirant-lo i també és molt efectiu el contacte físic (la mà a l’espatlla per exemple). I evitar ordres inútils que sabem segur que haurem de repetir: no serveix per res que,mentre els nens juguen a l’habitació, i estem acabant de cuinar el sopar, diguem (segurament cridant per tal que ens sentin): “Pareu taula que d’aquí 5 minuts sopem!”.
També sol ser útil fer-li repetir el que li estem demanant per assegurar-nos que ho ha entès.
En moments complicats per nosaltres (per exemple estem fent el sopar i rebem una trucada urgent i encara cal estendre la roba i el dia ha estat molt dur), cal fer-li veure clarament que llavors no el podem atendre, que després estarem per ells, i repetir-ho fins que calgui: “Ara no et puc atendre”.
Reflexions finals
Conversem poc amb els nostres fills. Els fem moltes preguntes tancades: “com ha anat l’escola, què heu fet avui a dansa, què us han donat per dinar”, etc. És bo promoure la conversa sobre coses del seu interès dels dibuixos preferits, dels personatges de jocs i contes, etc.
Si no fan alguna cosa que volem que facin, la resposta al càstig ha d’anar associada a un aprenentatge. El premi és el reforç positiu, el reconeixement: “molt bé!”. És a dir, fer els deures és una obligació, per tant quan els ha fet: “Molt bé, ja has fet els deures” però aquí no hi ha premi. Si no els fa, ha de tenir un càstig associat a l’acció, per exemple: “No vols fer-los? Doncs ho anotaré a l’agenda per tal que la mestra sàpiga que no els has volgut fer” i expressar que no estem contents amb que no els hagi fet.
Sovint les nostres criatures fan coses, ja sigui bé o malament, per tal que estiguem per ells. Si tenim coses a fer a casa (pelar mongetes, plegar roba, endreçar la compra) se’ls pot convidar-los a fer-ho plegats i compartir-les amb nosaltres perquè així conversem i estem junts.
I no oblidem que els límits cal acordar-los amb la parella!
AFA BOGATELL 